28.5.13

ES PRESENTA A SANT CELONI "EL PAÍS D'ORELLAENDINS"


El passat dissabte 25 de maig va tenir lloc la presentació de la novel·la juvenil El País d’Orellaendins, del poeta i escriptor David Jiménez i Cot. Es tracta d’una de les novetats recentment publicada per l’editorial valenciana Editorial Germania, a la col·lecció Calidoscopi.
L’acte es va dur a terme a la localitat de Sant Celoni (Vallés Oriental) durant la Festa d’en Loni, una diada dedicada exclusivament als menuts, en la qual hi havia diferents paradetes i punts de trobada on es realitzaven tallers de tota mena per la xicalla i espectacles diversos de música infantil i pallassos. La presentació del llibre fou a les 17h a la Sala de Plens de l’Ajuntament del mateix poble.
Durant la intervenció, l’acte va ser presidit per l’escriptor i poeta Rodolfo del Hoyo Alfaro, qui va introduir la novel·la en qüestió tot fent una repassada breu de la trajectòria literària de Jiménez i Cot, amb relació al llibre, i remarcant diverses vegades la importància del vincle estret que sovint es produeix, pel que fa a la imatgeria i la figuració, entre la poesia i la novel·la infantil-juvenil.
Pel que fa a Jiménez i Cot, ens va oferir una actuació en la qual va parlar del fenomen realitat/ficció en la novel·la infantil i, posteriorment, va descobrir alguns dels trets més misteriosos i enigmàtics que amaga la seva novel·la. Per fer-ho, es va basar en alguns personatges clau de la novel·la i alguns topònims que donaven lloc al nom dels diferents pobles d’Orellaendins i que estaven relacionats amb els noms anatòmics verdaders del nostre sistema auditiu. Pel que fa als personatges, va destacar la similitud que tenien, tant en el nom com en el comportament en l’escena, amb personatges mitològics de la tradició clàssica grecollatina i judeocristiana.
Jiménez i Cot va cloure l’acte amb una breu lectura d’un dels capítols de la novel·la. Però abans, i no menys important, va destacar que el llibre no era únicament i exclusiva particular, sinó que també anava enfocat de cara a les escoles, amb unes propostes didàctiques que tenen l’objectiu de desenvolupar el treball de l’alumne tant a nivell individual com a nivell en grup.
L’esdeveniment, organitzat i patrocinat per la llibreria Alguer7, va comptar amb més de quaranta persones, entre les quals hi havia el mateix alcalde de Sant Celoni, la Regidora de Cultura i altres autoritats.


24.5.13

LA LLIBRERIA SAMARUC ACULL LA PRESENTACIÓ D'"EN EL CAMÍ DE L'ALBA"


La popular llibreria d'Algemesí, Samaruc, va ser l'escenari triat per a fer la segona presentació del llibre de poesia d'Alba Fluixà, En el camí de l'alba. En l'acte van intervindre, la llibretera, el director de la col·lecció de l'editorial Germania Mil poetes i un país, Manel Alonso i l'escriptora Fina Girbés.


Alonso parla als presents del projecte que dirigix alhora que situà a l'autora dins d'una nova genració de poetes molt ben formats i amb moltes coses a dir.


Fina Girbés per la seua banda, en un discurs ple de complicitats, assenyalà entre altres aspectes del llibre que el camí que recorre Alba, en aquest, el seu primer llibre, és el que va de l'adolescència a la maduresa.


Tancà l'acte la pròpia autora la qual va definir la seua obra com una gran aventura, per a tot seguit recitar alguns dels diversos poemes que conformen el En el camí de l'alba.

23.5.13

ALBA FLUIXÀ: “PER A CREAR CAL ESTAR OBERTA AL MÓN I DISPOSAT A DESCOBRIR-LO"




En el camí de l’alba és la història d’una recerca, d’un viatge que comença guiat per la remor dels versos de Kavafis i que, a poc a poc, s’endinsa en un món íntim i personal en què l’autora es despulla, deixant al descobert totes les incerteses i lluites d’una jove que intenta trobar el seu lloc al món. És aquest un recull de dubtes, però també de descobriments, un cant al poder de l’art i de la carn, a l’autoacceptació i a la joia de viure sempre de camí cap a u mateix.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari ?
Alba Fluixà.- Ha estat un procés sorgit d’una manera molt natural. Va començar quan estava acabant els meus estudis de Belles Arts i vaig sentir la necessitat de tornar al món de les lletres després de cinc anys dedicada quasi en exclusiva a la meua faceta plàstica. En aquesta ocasió, malgrat que al que m’havia dedicat més en el passat havia estat a la narrativa, vaig sentir “la crida” de la poesia. No ho sabria explicar bé, però em va semblar el llenguatge que millor s’adaptava a les meues necessitats, ja que a la poesia, més que històries, transmetem imatges. D’aquesta manera, al llarg d’un any i mig vaig anar gestant aquests i molts altres poemes que no hi apareixen al poemari, seguint els meus impulsos i sense cap estructura final a la ment.
P.- Perquè En el camí de l’alba?
A.- En el camí de l’alba és un títol amb múltiples significats. El més evident és el joc de paraules que faig amb el meu nom, ja que es tracta d’un llibre al qual vaig de camí cap a mi mateixa, cap a un autodescobriment personal i literari. Però l’alba també és el moment en què ix el sol, en què tornem a veure la llum després de la foscor de la nit i és un moment també molt simbòlic i ple d’esperança en el futur, en el nou dia que s’enceta. Tot açò pretén transmetre el títol, una idea de viatge i d’il·lusió malgrat tots els entrebancs, un viatge, això sí, ofert des d’una perspectiva molt personal i també íntima.
P.- Com l'has estructurat?
A.- Com que el procés d’escriptura va ser més bé una producció indiscriminada i instintiva a partir de tot allò que em generava la necessitat d’escriure versos, va arribar un moment en què tenia uns cent poemes sense cap ordre ni fil conductor. En aquest punt, els vaig anar revisant, per trobar les similituds temàtiques i estilístiques que hi havia entre els uns i els altres, amb l’objectiu de dotar el conjunt d’un cos formal com a llibre i crear un discurs poètic coherent. Finalment, el poemari resultant està estructurat en cinc parts. La primera, «A la recerca d’Itaca», recull els poemes que parlen de l’inici del camí i que empren tots ells metàfores relacionades amb la mar i, en especial, amb la idea de travessia marítima com a camí vital que ens transmet Kavafis al seu conegut poema. Després, «Camins dobles» conté els poemes que expressen els sentiments d’angoixa vital davant la incertesa que ens produeix el futur als joves, quan s’acaba el camí marcat i s’obrin totes les possibilitats. Seguidament, «Quan plou a la mar» és un punt d’inflexió on trobem els poemes més tristos i melancòlics. A la quarta part, «Les fams caníbals», els instints carnals es converteixen en protagonistes i l’última part, «Trampolins de tinta», està dedicada a l’art i la literatura.



P.- Creus que un poeta és allò que llig?
A.- Crec que un poeta és allò que llig, allò que veu, allò que sent i, en definitiva, tot allò que viu. Per a crear, ja siga amb versos, notes o colors, cal estar obert al món, disposat a descobrir-lo i també disposat a descobrir-se a u mateix. Llegir per a un poeta és absolutament imprescindible, no cal oblidar mai què s’ha fet en el passat i què s’està fent al nostre voltant, però igualment necessari és tindre vivències, que són la matèria prima de qualsevol art.
P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?
A.- Fins ara he escrit sempre amb vers lliure, no descarte que en un futur experimente amb la mètrica i la rima, però, de moment, m’he trobat sempre més còmoda amb el vers lliure que m’ha permés seguir els meus instints d’una forma més natural.
P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
A.- El millor elogi, a banda de dir-me que els agraden els meus poemes, és quan em comenten que els ha arribat la força i el missatge que pretenc transmetre. Intente que la meua poesia siga directa, clara i contundent, que arribe a públics molt diferents i quan veig que això passa és molt gratificant.
De les crítiques de moment no em puc queixar, han sigut poques i sempre constructives, a més a més, intente valorar totes les opinions.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
A.- Em preocupa la vida, la incertesa del futur que s’estén al meu davant, com a tants altres joves, especialment en una situació com l’actual. Em preocupa també poder viure acceptant-me a mi mateixa i acceptant el meu cos allunyat dels estereotips de les passarel·les, com a tantes altres dones. També l’art i la literatura són matèria poètica per a mi. Per últim, encara que siga poc original, també escric sobre la vida, l’amor, la passió, els dubtes, el sexe i els sentiments, en definitiva, sobre tot allò que tenim tots en comú.


P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
Kavafis i Estellés, sens dubte, són els primers noms que em venen a la ment, els seus versos tenen una força que em va impactar des de la primera vegada que els vaig llegir i continuen emocionant-me lectura rere lectura. En especial Estellés, encara que resulte tòpic, però la seua forma d’entendre la poesia tan directa, senzilla però amb força i sense prejudicis estilístics ni temàtics m’inspira sempre. Però no només d’Estellés viu un poeta, també m’agraden Miquel Martí Pol, Narcís Comadira, Maria Marcè Marçal a la que estic descobrint ara o clàssics com Ausiàs March o Safo. Tinc una ment inquieta que necessita un menú literari variat i m’agrada anar descobrint coses noves.
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
A.- Em resulta molt difícil destacar un llibre en concret, qualsevol d’Estellés, per dir alguna cosa però la meua indecisió crònica m’impedeix concretar més. Aniria citant sense parar tots aquells llibres que han aconseguit emocionar-me o impactar-me en algun moment de la meua vida.
Pel que fa al que no voldria haver escrit mai, no puc pensar en cap nom, la veritat és que, en general, he tingut molta sort en les meues lectures i totes m’han aportat alguna cosa. Per això mateix, no voldria escriure un llibre que no fera sentir res al lector, que el deixara indiferent i que no li provocara cap reacció.
P.-.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
A.- En un principi he de dir que en els poemes, com en els fills, és complicat dir a quin volem més. Cada un respon a unes sensacions concretes i cada lector trobarà més atractius uns o altres segons les seues preferències i el seu bagatge personal. Però, malgrat tot aquest discurs, quan pense en El camí de l’alba sempre em ve a la ment el mateix poema: «Colp d’estat». Aquest poema és tot un manifest de com entenc la vida i la poesia i em sent especialment orgullosa d’ell. No obstant això, l’última paraula la té sempre el lector.

20.5.13

MANUEL GARCÍA PÉREZ. “EL PROCESO DE LA ESCRITURA ES AGOTADOR Y DESTRUCTIVO”



Para el poeta de Orihuela, Manuel García Pérez, la poesía ha sido siempre un ejercicio de autodestrucción. Lejos del placer, la escritura es una necesidad que lo sumerge en espacios desolados, en estampas turbias donde los osarios, el crimen, lo apocalíptico, la frondosidad frente a la sequía se convierte en símbolos premonitorios de una existencia en continuo conflicto como la vida entendida como efusión o exaltación.

P. - ¿Cuéntame los pormenores del proceso de escritura de tu poemario?
 Manuel García Pérez.- Es un proceso complejo de muchos años. Destacaría que, en mi caso, el proceso de la escritura es agotador y destructivo. A diferencia de la narrativa, la poesía está determinada por un presentimiento, por una visión obsesiva que intentas inútilmente traducir en palabras. Existe un espacio en nuestra memoria, que algunos neurólogos califican como memoria procedimental, donde los pensamientos no son traducibles a palabras, pero lo que allí se aloja influye en nuestra conducta. La poesía responde a ese espacio donde emergen sentimientos que solamente el símbolo puede expresar, pero repito, inútilmente.
P. - ¿Porque has elegido este título?
 M.- Porque refleja, aludiendo al Barroco, lo que ha sido mi vida cuando miro atrás. Mi vida es un rastro de ausencias, pero también de tiempos dichosos, donde el paisaje, la luz y la vida sencilla con los míos me han ayudado a sobrevivir. Pero presiento que el futuro está lleno de incertidumbres y las ausencias regresan con su sombra de recuerdos. A veces esa sensación es asfixiante. La muerte de mi padre y de mi abuela materna, que cuidó de mí desde la infancia, han creado en mí un halo de desencanto hacia el mundo. Pero, por otro lado, mis hijos me empujan, así como la propia literatura, a seguir en el fulgor.  La luz es símbolo de plenitud, pero los escombros son esa resonancia de muerte que permanece en mi escritura. Y esa contradicción me destruye lentamente.
P. - ¿Cómo has estructurado el libro?
M.- Quería que Luz de los escombros fuera sobre todo una reflexión sobre la escritura, sin olvidar algunos poemas donde invoco a las ausencias que significan tanto en la vida de todos. Además, la escritura del poemario, por su largo trabajo, desarrolla un mundo cerrado donde los ahorcados, el limbo, la tierra, las acequias y las aves configuran un mundo autónomo, que es precisamente lo que ha destacado la crítica a nivel nacional. El poemario está concebido desde esas constantes: los ausentes, la escritura como forma inútil de nombrar cuanto existe y el paisaje de la alucinación que reflexiona sobre los dos temas anteriores.
P. - ¿Crees que un poeta es lo que lee?
 M.- Al poeta, a diferencia de quien narra o escribe un ensayo, lo mueve el trance, un estado hipnótico y obsesivo que te obliga a escribir. Sin embargo, las lecturas son una escuela, una forma de canalizar, con palabras, lo que sientes y presientes. A mis alumnos les enseño a que interioricen las metáforas de otros autores porque es la forma de expresar lo que no se puede nombrar con la prosa. En Luz de los escombros, hay muchas resonancias de narradores como Cormac McCarthy y Onetti; sin embargo, mi poesía está influida por autores clásicos como Herrera y Aldana y por contemporáneos expresionistas como Trakl, Celan, Char o José Luis Zerón. No podemos negar que la escritura y la lectura se retroalimentan; para escribir sin conocer, hay que conocer. Miles Davis lo tenía claro: toca aquello que no conoces. Lo auténtico, lo espontáneo, necesitan esfuerzo, trabajo, intertextualidad y escuela.


P. - ¿Te encuentras más a gusto escribiendo verso libre o prosa poética que versos con métrica y rima o te resulta indiferente?
  M.- El verso surge como un estado. La eficacia técnica y el ajuste formal provienen tras muchas revisiones. En el caso del poema, necesitamos la incandescencia, el fruto de la nada como describían los místicos, para comenzar a avanzar en la métrica, en los recursos, en la calidad del mensaje. Pero es muy difícil diferenciar forma de contenido. Se trabaja con las dos categorías al mismo tiempo y, en ese proceso,  es donde se encuentra el auténtico trabajo poético; en nombrar continuamente el mundo, revisando, construyendo y destruyendo, buscando todas las posibilidades. Finalmente, obtienes un poema que es una resonancia de lo que será en tu interior y para el lector. Los poemas nunca están acabados.
P. - ¿Cuál es el mejor elogio que te han hecho como poeta? ¿Cuál la peor crítica?
M.-   Toda la crítica y muchos creadores (Javier Puig, José Luis Zerón, Miguel Veyrat,  Justo Sotelo, Luis Muñoz, por ejemplo) coinciden en la autonomía simbólica del poemario, en la dureza de las imágenes, en el estado de desasosiego. Les sobrecoge la recurrencia a esos símbolos como si fueran parte de un imaginario que he madurado durante mucho tiempo. Señalan que Luz de los escombros era  un poemario necesario por su rotundidad, por su severidad y por su carácter apocalíptico porque parece que la escritura ahora está marcada por un buenísimo y una autocensura que evita profundizar en temas como la muerte, el suicidio y la enfermedad. Escribí lo que necesitaba escribir. En cuanto a críticas negativas, por ahora, y eso me inquieta, no he recibido ninguna en prensa escrita, salvo que la dureza de algunas imágenes ha conmovido a algunos lectores que no esperaban ese simbolismo de un creador joven.
P. - ¿Cuáles son los grandes temas que como poeta te preocupan?
M.-  Me preocupan aquellos temas que la sociedad actual considera como tabú. La literatura debe reflexionar sobre preocupaciones existenciales que el consumismo y las estructuras políticas callan por intereses ideológicos. La literatura debe ser reflexiva, no meramente un entretenimiento. La escritura debe ser cautivadora, herir y traspasar. Una persona no debe ser la misma después de leer a una autora como Virginia Woolf o a un creador como Dostoievski.  Hay espacios en nuestra sociedad actual que la literatura ha de debatir como es la ausencia, la irracionalidad, lo instintivo, el sometimiento, la enfermedad y parece que la literatura actual obedece a consignas establecidas por editoriales. Se escriben y publican muchos libros. No sé hasta qué punto estamos haciendo literatura. No sé cuántas de las publicaciones que ahora se “consumen” se podrían salvar de la hoguera cervantina. De todas maneras, es una opinión como crítico y filólogo. Como creador, aún me considero un aprendiz.
P. - ¿Qué libro te gustaría haber escrito? Y qué no querrías haber escrito nunca?
 M.- Tengo varios trabajos pendientes que, gracias a Germanía, van a ver la luz y me hace mucha ilusión. Estoy a punto de acabar una novela para adultos que quiero que vea la luz en breve en la que reflexiono sobre el arte y el lenguaje junto a experiencias vitales extremas. Porque, hasta ahora, he trabajado mucho con ensayo, poemas y narrativa juvenil, pero necesito dar ese salto y editar una novela. Lo que nunca querría haber escrito es un poema que hay en el libro dedicado a la muerte de mi padre. Murió con 56 años.
P. - ¿Cuál de los poemas que publicas en este libro nos recomiendas y por qué?
M.-  Luz de los escombros es un gran poema en sí mismo. Cada poema es un fragmento del anterior. Cuando concebí el libro tuve la idea estética de que el libro fuera una letanía que prende en esas páginas en blanco; como una música que fluye de la nada y regresa a la nada. Y creo que mi poesía es un rezo interior, un estado incontenible y destructivo, que necesita el exorcismo de la escritura, pero sigue en mí porque pertenece al mundo de las cosas, a cómo interpreto el mundo de las cosas. No podría recomendar un poema. El lector es quien elige y sobrevive después de leer. Yo, hace tiempo, que dejé el mundo de Luz de los escombros y el poemario parece que no lo haya escrito yo. No me preguntes por qué.

18.5.13

IVAN CANET: "LA LECTURA ÉS PRIMORDIAL NO NOMÉS PER AL POETA SINÓ PER A QUALSEVOL ESCRIPTOR"



Ivan Canet Moreno en el seu primer llibre de poesia, fa un recorregut de costa a costa dels Estats Units. Oferint-nos de vegades un àlbum de fotografies en blanc i negre. Altres  vegades, un dietari o una cançó o un faula o un record, un full arrancat de la llibreta, una pintura a un museu d’art modern, un ritme beat, una comèdia neuròtica de Woody Allen i un hot-dog amb mostassa en un partit dels Yankees contra els Sox. Transamèrica. Un viatge amb la companyia d’alguns dels millors poetes nord-americans.

P- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari ?
Ivan Canet.- La veritat és que ha sigut un procés molt enriquidor. No sabria dir quin va ser l’inici exacte en què em vaig posar a treballar en aquest poemari: si quan vaig descobrir la generació beat, la qual ha sigut referència inicial i cabdal de la meua poesia; si quan vaig començar a investigar sobre la societat i cultura nord-americana o si quan em vaig comprar un quadern per tal d’escriure el primer poema. La cosa va anar sorgint i allò que normalment deixava com a activitat pròpia i persona, normalment treballe més la narrativa, va acabar cristal·litzant en Transamèrica, un primer poemari del que estic molt orgullós. En quant a rutines, el meu dia a dia creatiu és molt caòtic: avui faig dos o tres i demà cap, hui escric de la primera part i demà de la cinquena. Hi ha qui concep la creació com un treball d’escriptori, de huit a cinc; jo sóc de la idea que la creació es una dolça i excitant bogeria.
P.- Perquè Transamèrica?
I.-El títol va resultar fàcil de trobar-lo i des de ben prompte ja sabia que el poemari es diria així. Trans-América. A través d’Amèrica. Ni més ni menys. Podria haver-lo anomenat La posta de sol a Iowa o els plaers de la carretera o alguna cosa així. Eixos són dos dels títols descartats. Transamèrica va ser el primer i el definitiu. Supose que té molt a veure amb els meus versos, que també són directes, al menys en la primera llegida. 


P.- Com l'has estructurat? Quina ha estat la influència de la poesia nord-americana en la teua obra poètica?
I.-Transamèrica està estructurat en cinc parts que corresponen a les cinc grans àrees geogràfiques que divideixen els Estats Units: el nord-est, el sud, la part central (o centre-oest), el sud-oest i l’oest. En cada part els poemes porten per títol alguna ciutat o paratge i el poema es desenvolupa allí. De manera explícita o més oculta, la ciutat o el paratge comparteix protagonisme amb la veu poètica i això em va agradar. Transamèrica combina el recorregut físic amb un recorregut vital i els conjuga de tal manera que al final resulta un mateix viatge.
La influència de la poesia nord-americana ha estat essencial en la meua obra poètica. El recorregut que he fet en els últims anys a través del segle XX poètic nord-americà m’ha aportat visions i eines per produir la meua pròpia poesia, com també m’ha ensenyat el que no vull fer.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
I.- En certa manera sí, però jo no ho reduiria només a allò que llig, sinó també a allò que pensa, que viu, que experimenta i que vol transmetre. No obstant, la lectura és primordial. I no només per al poeta, sinó per a l’escriptor de narrativa i per al dramaturg i per a l’escultor, el pintor...
P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?
I.- M’agrada el vers lliure perquè és, com diu el seu nom, lliure. I m’agrada quan un poeta juga amb les lletres i amb els conceptes més enllà de que un vers tinga o deixe de tenir un nombre de síl·labes o una rima consonant.
P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
I.- El millor elogi és quan em diuen que els agrada el que faig però, sobretot, quan em diuen que els versos tenen força, que són potents. Crec que uns versos que no diuen res és una poesia morta.
La pitjor crítica jo crec que sol venir quan confonen el “no m’agrada” amb el “no té cap valor el que fas”.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
I.- No tinc cap llista de temes principals o de preocupacions, com ara altres poetes que saben que volen fer una poesia social, una poesia amorosa o un poesia descriptiva. L’amor és tema inel·ludible, per suposat; com també tots els seus derivats: desamor, sexe, luxúria, estima, solitud per la pèrdua de l’amor... Després m’agrada molt jugar amb la interartisticitat: fer referències a la música, la literatura, el cinema. L’entorn urbà també sol estar present als meus poemes, la ciutat és el punt de trobada. No obstant, tots els temes són potencialment poesia. Qualsevol estímul pot derivar en poesia.


P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
I.- Allen Ginsberg, sens dubte. I Bukowski. Després hi ha molts més, però eixos dos són els que rellig una i una altra vegada. Crec que quan me canse d’ells serà perquè m’hauré cansat de la poesia.
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
I.- En la carretera, de Jack Kerouac; però la versió original, el manuscrit. Després, per qüestions de censura i eixes coses es va publicar durant molt de temps la novel·la amb els alter egos dels beats i li van rebaixar el to general. El manuscrit és brutal. En quant a poesia, Udol d’Allen Ginsberg em pareix un terratrèmol.
P.- Quin no voldria haver escrit mai?
I.-Doncs no ho sé. Tot allò que s’escriu sempre serveix per a alguna cosa.
P.- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
I.- Jo crec que els poemes són diferents uns dels altres i m’és molt difícil recomanar un parell. Però podria destacar Chicago, per exemple, perquè és el poema que retrata el no-viatge, el viatge que es fa recordant; també Boston, dedicat a Robert Mapplethorpe, fotògraf que admire molt o Aberdeen, que està influenciat pels Nirvana i la cultura grunge. La veritat és que cada lector podria quedar-se en un diferent. Això és el que m’agrada de Transamèrica. No hi ha dos viatges iguals. 

16.5.13

JOSEP MICÓ. “ALS HOMES ENS ARRIBA LA CRIDA DEL DESIG A TRAVÉS DE LA MIRADA”



Micó, en el que és el seu primer llibre de poesia, fa una passejada imaginària per vint-i-nou poemes, en el quals ens mostra les cicatrius i els sentiments produïts per les experiències del desig i l’amatòria de la diferència.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?
Josep Micó.- Vaig començar a escriure no fa encara quatre anys. De bon començament, no tenia res planificat, em venien els poemes i els anava escrivint. En aquest temps, he reunit molts poemes de temàtica i estil diversos, que he anat revisant per millorar-los, perquè passen mesos o anys i t’adones que ja no t’agraden del tot, que els has de refer a la manera com escrius ara. Quan em vaig parar a mirar-los vaig comprovar que n’hi havia un grup que tenien una inquietud comuna: reflexionaven sobre el desig, la sensualitat, la sexualitat i els sentiments amorosos. Aquest grup, ampliat posteriorment, ha constituït el nucli essencial del poemari.
P.- Perquè Pels ulls tremola la carn?
J.- Als humans  i, potser, encara més als homes ens arriba la crida del desig, sobretot, per la mirada. No lleve importància als altres sentits, com el tacte, l’olor, o a elements com la veu, però, principalment, són els ulls els que determinen l’erotisme. Per això Pels ulls tremola la carn.

P.- Com l'has estructurat?
J.- Formalment, l’he dividit en dues parts, tanmateix,  de la lectura se’n desprèn que el poemari ens parla de tres grans escenaris de temps en què el jo poètic intenta entendre experiències molt diferents, condicionades per moments històrics distints i també pel seu procés d’aprenentatge eròtic i sentimental. L’eros i el temps, en abstracte i en concret, s’influeixen mútuament. 
P.- El teu és un llibre que parla d'amor i de sensualitat des d'un punt de vista homosexual, quina és la gran diferència que hi ha en la teua opinió amb la sensualitat i l'amor que s'escriu des d'una mirada heterosexual?
J.- Personalment crec que  les úniques  diferències són l’objecte sexual i el diferent tractament que proporciona el context, abans i ara.
Els processos d’acostament i relació són, encara avui, més ambigus que en la parella majoritària. Les normes no estan tan estandarditzades, malgrat els avenços, com en una relació heterosexual.
D’altra banda, cal recordar que en el passat, recent i llunyà, aquestes parelles s’havien d’amagar o negar la seua existència. El risc d’existir, segons en quins moments històrics, podia ser letal. Per tant, això incitava  la provisionalitat,  la promiscuïtat. La persecució o la no acceptació social induïa a evitar els problemes i la responsabilitat del compromís.
 Ara hi ha una acceptació més aparent que real, segons en quins ambients i persones, no es podria generalitzar, que ve recolzada per la legalitat favorable. No obstant això, una normalització plena em sembla encara molt immadura.
Malgrat tot, des del punt de vista dels desitjos, sentiments i problemàtiques que s’hi manifesten pense que, a grans trets, són els mateixos que els de qualsevol relació eròtica o amorosa humana.


P.- Creus que un poeta és allò que llig?
J.- Crec que les lectures poden aportar-li idees, temes i augmentar-li els recursos. La lectura, el coneixement d’altres autors, antics i actuals, d’ací i de tot arreu, de ben segur que ens enriqueixen i són imprescindibles.
Ara bé, un poeta és la seua biografia, les seues experiències, la seua personalitat, els seus conflictes interiors, etc. De tot açò, li vindran unes inquietuds, unes necessitats d’expressió determinades, que, evidentment, seran modelades per la seua experiència lectora.
P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
J.- El millor elogi és que em digueren que havia escrit, en aquest poemari, molts poemes potents, valents, que tenen un fil conductor i una temàtica unitària. També persones que han seguit el meu itinerari han subratllat l’evolució en positiu de la meua escriptura.
La pitjor crítica és que he d’aconseguir poemes molt més solts, que cal que deixe de comptar  els versos per escriure amb més llibertat. Potser ho faré algun dia.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
J.- Els conflictes de la condició humana, el sentit de la vida i el seu misteri, les llibertats del meu país, les injustícies, i qualsevol situació concreta de la vida, perquè de tot, si sabem trobar-ho, podem traure l’alé poètic.
P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
J.- Sempre tinc cinc o sis llibres llegint-los a l’hora. Em propose acabar-los i començar-ne un i cap més fins que no el tinga llegit aquell. Fins ara no ho he pogut dur a terme.
He fet lectures molt diverses, però, evidentment, he de llegir moltíssim més encara. Per citar-ne alguns, diré que m’agraden A. March, Vinyoli, Espriu, Kavafis, Estellés, Szymborska, Gil de Biedma, Whitman, etc.


P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
J.- Hi ha molts llibres impressionants, que m’agradaria haver escrit, un d’ells almenys. Per exemple, L´odissea o El Quijote  Per dir-ne un, fent injustícia a molts d’altres, trie La pell de brau.
Dels roïns, preferisc no citar-ne cap.
P.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
J.- La meua obligació és recomanar-vos el llibre, però si he de triar un poema, cosa que em resulta difícil perquè me’ls estime tots, escolliré “Solitud del silenci” i sóc conscient que podia haver fet el mateix amb quasi tota la resta.

13.5.13

JOSEP SOU: "UN POETA ÉS ALGÚ QUE RESTA PRESENT A LA VIDA I QUE S'IMPLICA A L'EXISTÈNCIA DELS HOMES DEL SEU TEMPS"



El professor de Pintura urbana de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, Josep Sou, afirma que a poc a poc tot fineix, que tot s’esllavissa pels costers del temps a la recerca d’un espai on, l’entropia, en facilita les coses. La vida i les seues conseqüències; els ritmes de l’existència; les veus i els silencis; els afecte; l’energia que ens cal per al combat diari; la llum i la manca de claredat; les esperances vençudes. Potser, però, que els mots siguen la guardiola necessària d’una delejada sensibilitat.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?
Josep Sou.- Normalment, a partir d’una idea primera van naixent els poemes a poc a poc i al llarg, almenys,d’un any o dos. Després els deixe al calaix u altre any, passant tot seguit a la correcció definitiva i recerca de la possible publicació. Diguem-ne que hi ha un procés de depuració constant.
P.- Perquè Data de caducitat?
J.- Data de caducitat és un vers d’aquest poemari, i que resum un estat d’ànim : tot fineix, com ho fa l’existència dels ésser vius. Un tema, per altra banda, constant a la història de la literatura. Segurament ens resten les paraules com a guardiola inmensa de coneixement, i potser de record.
P.- Com l'has estructurat?
J.-Potser aquest siga el poemari que s’inscriu en un tot unitari, sense parts constituents, i de tots els que he escrit fins ara, segurament l’únic que guarda aquesta característica.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
J.-Un poeta és allò que viu, allò que llegeix, allò que imagina, allò que és capaç de compartir, allò que estima. Per tant un poeta és algú que resta present a la vida i que s’implica a l’existència dels homes dels seu temps. O almenys, pense, que ho ha de ser.
P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?
J.-Crec que el vers lliure atorga majors possibilitats a l’autor. No obstant un gran talent pot versificar amb les normes acadèmiques i dir allò que necessita dir utilitzant els recursos d’estil al seu abast. Per a mi, una altra manera de dir el vers està a l’àmbit de la poètica experimental (visual), i utilitze aquest mitjà expressiu amb molta freqüència, duent a terme nombroses exposicions, on la imatge, junt a la paraula, determinen un anhel absolut de possessió.


P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
J.-La millor crítica estaria al voltant del camí continuat de depuració lingüística que transita la meua obra, un treball on la senzillesa del quefer poètic marca les coordenades. La pitjor, me la varen fer al voltant d’una exposició de poètica experimental, assegurant que tot allò que havia fet, ni era poètica ni res de semblant, ans al contrari, tot era un espècie de gracieta lúdica i de papanatisme intel·lectual.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
J.-La relació de l’home amb el món i amb els altres. La mort i la “caducitat de les coses” (tempus figit). La llengua com a vehicle intens de comunicació també interior. La particularitat de la vida al si de la societat que a cadascun de nosaltres ens ha correspost de viure. La infantesa com a àmbit arcàdic.
P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
J.-Entre d’altres: Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Ángel Valente, Bertolt Brecht, Kavafis, etc. N’hi ha encara molts més, però amb aquestos ja vaig ben servit d’imatges i de paraules.
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
J.-Molts, per suposat !!! Qualsevol tragèdia clàssica, on els paradigmes humans han traspassat les fronteres del temps i, fins i tot, de la història, seria un enorme regal que m’atorgaria el benefici de la posteritat, i, per tant, de l’eterna comunicació amb els hòmens.
Quant al llibre que mai no voldria haver escrit, tot i que en tinc de més i menys estimats, cosa normal, mai no podria renunciar, inclús, als errors que he comès. Tot exercici d’escriptura il·lustra els mecanismes de l’ofici.
P.- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
"al supermercat
els envasos marquen tot d’indicacions fonamentals
per al bon govern de la salut
i fins i tot diuen el darrer dia per tastar la menja
la data de caducitat”.
Us el recomane, entre d’altres coses, perquè li presta el nom al conjunt del poemari, i tambè perquè ens indica allò que línies amunt us he comentat, que aquesta vida és breu i cal aprofitar-la ben de debò. No obstant la presència de la ironia com a recurs d’estil hi és present a la totalitat del poemari. Espere que us agrade i que en gaudiu de la proposta.



9.5.13

AGUSTÍ CAMPOS: “NO M’AGRADA L’ART POUR L’ART”




Lletres des de la trinxera és una epístola urgent en la qual s’intenta comunicar al lector idees alhora que es crea bellesa poètica. Per a Campos la poesia ha de fer-se intel·ligible, tant en el llenguatge poètic com en el missatge que ens vol transmetre. L’objectiu d’aquest llibre és convertir el poema en una arma carregada de futur.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?
Agustí Campos.-El poemari és un conjunt de poesies que, en origen, no han estat escrites ex processo per a formar part d’un llibre. Es tracta de textos solts, escrits des de fa vora cinc anys, i que han estat redactats segons el context. No escric per obligació; no em marque pautes, sinó que segons ixen els versos, els plasme. Poden haver dies, fins i tot setmanes, de sequera.
P.- Perquè Lletres des de la trinxera?        
A.-Com explique en la sinopsi, aquestes Lletres des de la trinxera defugen la narració periodística i l’avantguardisme. La trinxera és el lloc des del qual disparem els missatges, i que pretén radiografiar el dia a dia amb bellesa poètica però intel·ligible. No m’agrada l’art pour l’art; cal anar més enllà, i la poesia és una arma, dom digué Celaya, carregada de futur.
P.- Com l'has estructurat?
A.-Està estructurat en tres eixos: el primer són les quotidianitats; el segon, les ardors sexuals, que en diu Ferran Garcia-Oliver, i el tercer, les utopies. Són tres llocs comuns poètics en els quals es basen les meues lletres.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
A.-Un poeta és allò que llig; allò que veu; allò que escolta, i per suposat, allò que palpa. Ser poeta és narrar l’experiència i sens dubte que a base de llegir un s’enriqueix. Ara bé, no solament amb la lectura es forma un poeta. Per a mi, allò que és un escriptor, en el meu cas, és també allò que escolta; els sons mundans i sobretot les músiques: el jazz, la música clàssica, el so de la música trobadoresca, els assajos de la banda al carrer xafogós.

P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?
A.-Aquest llibre està bastit amb versos lliures en la seua majoria. Hi ha algunes rimes i alguns textos amb mètrica. Tanmateix, trobe que de vegades la rima es fa massa feixuga. La mètrica, altrament, la veig més necessària, atès que guarda relació amb la música en aquest sentit.
P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
A.-No m’agrada rememorar els Jocs Florals de la Renaixença i això algú m’ho ha dit. El millor elogi, recordant Joan Fuster, és ser llegit.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
A.-Em preocupa, per damunt de totes les coses, el dia a dia. I dins d’aquesta voràgine quotidiana, la problemàtica social. Em dec a la poesia com ella m’ensenyà a valorar allò que tenim i que hui en dia ens ho estan arrabassant.
P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
A.-Els meus poetes de capçalera són Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol. Hi ha, però, més que poetes de capçalera, músics i música de capçalera: Ovidi Montllor, Paco Muñoz, Lluís Llach, Feliu Ventura...
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
A.-Més que llibres, alguns episodis. Les narracions, fil per randa, de Vicent Andrés Estellés, en els seus poemes eròtics que Jaume Pérez Montaner edità, són imprescindibles. D’altra banda, no m’agradaria escriure llibres d’auto-ajuda.
P.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
Recomane els dos darrers poemes: ‘Comiat’ i ‘Allò últim’. Poden ser un perfecte resum del llibre.